Ella s’imaginava que ell seria com un de tants, un home comú,
fàcil de seduir, fàcil de manipular, fàcil de posseir, també fàcil d’estimar.
Era el que li convenia en aquell moment. Va pensar que ja era hora de viatjar a
Europa, i un europeu, que parlava la seva mateixa llengua, tot i que amb un
accent estrany, li semblava prou interessant per donar al·licient al seu futur.
Ell s’imaginava que ella seria única, la dóna que el faria vibrar
fins que la vida toques al seu fi, o, si més no, durant molt de temps. Necessitava
abandonar-se al amor, sense límits. De primer no se’n fiava, massa tòpics li
havia sentit. Poc després la va descobrir imaginativa, terriblement seductora,
un xic conservadora. Sempre havia sigut una mica poruc en els afers de l’amor,
por a refús, por a equivocar-se de nou. Calia ser agosarat per triomfar en
l’amor. –La por és el pitjor enemic de l’amor– havia llegit.
Aquell “man” se li resistia, no volia caure a les seves xarxes
de seducció, i això feia que ella tingués encara més interès en aquell home. Li
havien dit que els europeus eren com els “gringos”, una mica bruts (es veu que
a l’hivern, no ets dutxaven tots els dies), no tant masclistes com els llatins
i desposseïts d’aquella malícia indígena dels homes de la seva terra. Però el
que més la seduïa d’aquell “viejo” era la manera d’expressar-se, la manera
d’escriure. Va pensar que era una bona persona, i de nou, que li convenia.
Ell maleïa aquelles frases, que després –massa tard– va
descobrir tòpiques “el amor lo puede todo”, “quien ama de verdad no teme a la
distancia”.
Ella estava a punt de tirar la tovallola, era massa dur
aquell home, no sabia per on atacar-lo, tenia respostes per a tot, i es
mantenia massa ferm en les seves idees. Va pensar que la única opció, era
veure’s en viu.
Puto “Mario Benedetti”, massa li havien agradat els seu
poemes, massa s’havia deixat seduir per aquelles paraules tan ben encadenades,
gairebé màgiques. Es podria haver quedat amb les emocions que els poemes li
generaven, i no tractar de viure, ell
mateix, allò que li transmetia aquell vell poeta que tant admirava.
“Quién hubiera creído que se hallaba
sola en el aire, oculta,
tu mirada,”
Aquells tres versos l’havien fet plorar fins al punt de no
poder llegir res més en aquell viatge, el dia que tornava en avió des de
Madrid, després d’acomiadar del seu primer amor transcontinental. Un amor
fugaç, un regal dels deus, d’una emocionalitat intensa –fora mida– , tant que
va ser impossible perllongar-lo en el temps i en la distància. Cap cor humà
hagués pogut resistir l’emergir, el bullir, l’esclat volcànic d’aquelles
desbordades emocions.
Aquells tres versos li recordaven l’instant màgic, que
sempre romandria en la seva memòria, en que va descobrir la mirada verda
d’aquella activista colombiana. Aquell amor va acabar, d’una manera abrupte,
tal i com havia començat, li havia
deixat, però, una porta oberta al cor, a
voltes màgica, per on s’escolarien fades d’energia positiva, però per on
s’escolaria també, alguna bruixa.
Ella va convèncer a la seva mare i a la seva germana per fer
un viatge a “España”, i es va assegurar que el “Tour” inclogués Barcelona. Va demanar-li, gairebé suplicar-li a aquell home
que li concedís una estona per veure’s, quan estigués per Barcelona.
Ell, que ja havia passat per dues relacions fugaces més, i
ara havia recuperat la última relació més estable, li va dir que només podia
dedicar-li un parell d’hores –i més que res per amabilitat– després de treballar,
ja que aquell dia que ella arribava, tenia als nens.
La miamesa, va preparar-se a consciència per la trobada.
Sabia que tindria poca estona, primer, per saber si aquell home realment li
agradava, i després, en cas que li agradés, per seduir-lo.
Havien quedat a la Plaça Catalunya, ella li havia enviat un
SMS dient-li exactament on es trobava. Ell, el que no trobava, era aparcament
per a la bici del bicing. Va haver d’esperar que en retiressin una per poder-la
aparcar. Tot i això, era puntual, va
travessar la plaça de Catalunya, el sol queia a plom, era 14 d’agost. En baixar
per les escales que menaven a Portal de l’Àngel, la va veure, passejant-se per
davant la façana del Banc d’Espanya. Era superatractiva, o això li va semblar
en aquell moment. Es van donar dos petons i una abraçada.
Ella va desplegar el millor dels seus somriures, portava el
més embriagant dels seus perfums, les sabates que més li ressaltaven les seves
exultants i ben arrodonides natges, i l’escot més generós i seductor. La cara
de babau que se li va quedar a ell, li va confirmar que havia encertat amb
escreix les seves armes de seducció física. Ara, el cervell de “l’indomable”
estava envaït per la testosterona, i per tant, si ella sabia tocar les tecles
adequades, aquell home seria el seu titella.
I així va ser, la relació estable que ell havia recuperat
feia poc, va esdevenir del tot inestable, fins al punt de trencar. Tampoc era
una relació que el portés enlloc, però hi havia força afecte i sexe del millor,
del que mai més gaudiria.
Al cap d’un temps, la miamesa i el babau barceloní van
programar una trobada a París, ella viatjaria des de Miami, ell, des de
Barcelona. Qui ho va preparar tot va ser ell, qui va viatjar des de més lluny,
va ser ella. Qui pagar l’estada va ser
ell (com correspon a un bon babau). Van planificar l’estada per a deu dies,
tres a Paris, un a Montpeller, i la resta a Barcelona.
Ell encara conserva quatre records que romandran per sempre
més en la seva memòria: el sopar en el “Bateau mouche” amb aquell cambrer estil
“Luís de Funes”, les quatre hores d’espera més curtes de la seva vida per pujar
a la torre Eiffel, l’encantador hotel d’autor a Montpeller, la festa al PUP
“Side-car” de Barcelona per escoltar les extravagants rumbes dels “Very
Pomelo”.
Ella se’n va anar amb el convenciment de que ja el tenia, i
que, tard o d’hora prendria possessió total d’ell. Ara només era qüestió de
mantenir la flama, i els seus instruments de seducció de dona madura estaven més
esmolats que mai.
I van passar els mesos, i ell, el babau, va viatjar dos cops
a Miami. La primera vegada la màgia va augmentar, la segona va tornar amb
seriosos dubtes. I va estar a punt de trencar la relació.
Ella va haver de lluitar de valent per revifar la flama
després que ell se’n anés amb males sensacions, la segona vegada que havia estat
a Miami.
Arribats prop del Nadal, ell necessitava resoldre el seu
atzucac sentimental, i li va dir que o es posaven a viure junts, o que era
millor que ho deixessin.
Ella va viatjar a Barcelona, i s’hi va estar prop de dues
setmanes, van acordar que si ella no tenia feina a Miami –la crisi afectava els
EE.UU ferotgement–, vindria a Barcelona a viure.
I així va ser. A finals de març ella ja vivia al cau
d’aquell home domat.
I va anar passant el temps, i cadascú va esdevenir qui era,
i es van adonar que cap dels dos era com l’altre se l’havia imaginat, cap dels
dos complia amb les expectatives de l’altre, i es van adonar que allò que
Internet ajuntava era gent de mons molt diferents, d’entorns, cultures i
maneres d’entendre la vida oposades.
Ella es trobava en un entorn que no entenia. Un home
carregat de fills, que exercia de pare i mare –a temps parcial, això si– No el
podia tenir tot per a ella, i a sobre li estava demanant que treballés, que ell
no podia mantenir-la tant de temps, que s’estaven menjant els estalvis. I va
buscar feina, i amb esforç la va trobar, era dura, fotuda, d’auxiliar de
geriatria. Es va donar que era “massa gran” per suportar aquell esforç, i només
va durar tres mesos. Les relacions amb el babau amargat es van anar
deteriorant, i més en l’època en que ella havia aconseguit portar a la seva
mare.
Ell es va dir –això s’ha acabat– I va decidir lliurar-se a
les passions, però per una vegada va ser intel·ligent, i les passions a les que
es va lliurar van ser el Teatre i els castells. Va recuperar aquella vella i
sempre latent afició de fer teatre. I va descobrir una nova i addictiva afició,
la de fer castells.
Ella no entenia com havent-lo abandonat emocionalment, ell
semblés més feliç que mai. Això devia ser que alguna “gata maula” li havia pres
el lloc al cor d’aquell home. La seva situació no estava per marxar, als EE.UU,
la situació havia millorat molt poc, però aquí havia empitjorat del tot. Fins
hi tot, havent aconseguit homologar el seu títol d’infermeria no trobava feina.
Havia de conviure amb aquell, cada vegada més, estrany i distant personatge.
Ell, un dia, li va dir ben clar –no m’agrada com ets per ser
la meva parella, no vull envellir al teu costat, no m’agrada el sexe que tenim...
Ets una bona persona, i, a estones, una bona companyia. Però necessites al teu
costat algú més convencional. Vull que te’n vagis quan tinguis oportunitat–
Ella després de reaccionar amb ràbia i tractar de
ridiculitzar-lo amb allò que sol fer més mal als homes, als convencionals, va
demanar-li una altra oportunitat.
Ell, sense creure-s’ho va dir que si, que ho tornarien a
intentar, convençut que la cosa no duraria gaire. Va ser aleshores que va notar que ella tractava de complaure’l i posar una mica més d'imaginació en alguns aspectes de la seva relació, cosa que a ell li va semblar fantàstica.
Ella també va acceptar una feina que li permetia cobrir les
seves despeses personals, però tot i això, ell semblava distant. La felicitat
d’ell era al marge d’ella. I, segons els seus esquemes vitals, això només volia
dir una cosa. Algú l’està embruixant.
Ell gaudia com un gos amb un os tendre de pernil mentre
actuava i interpretava. I gaudia com un porc rebolcant-se al fang assajant castells, sent trepitjat, ajudant a construir. Es sentia bé dins de la colla, era un més,
sense haver d’estirar del carro, aportant temps, ganes, bon humor i
concentració, però sense preocupacions.
Ella volia saber qui era la nova bruixa que havia encantat
al seu babau. El seu babau era seu, se l’havia currat molt dur, i cap “vieja”
li prendria. Estava disposada, fins hi tot, a la violència.
Ell no tenia amics, si més no amics amb qui confessar-se,
amics que l’escoltessin i li poguessin donar un bon consell. La seva vida,
sempre envoltat de dones, apartat dels seus companys en plena adolescència; la
seva manera de ser, introvertit, tímid, l’havien dut a entendres més amb les
dones que amb els homes. Afortunadament, a la feina hi havia una companya, que
exercia d’amiga, i, a l’hora d’esmorzar es confessaven l’un a l’altre.
Ella coneixia als companys de teatre del seu babau, i allà
no hi havia cap bruixa, ni cap fada capaç de fer-li ombra. Havent descartat
Internet, ja que després d’haver-li fet la vida impossible, havia aconseguit
que no s’hi connectés. La intrusa havia d’estar doncs als castellers. I va
decidir acompanyar-lo als assaigs, a les activitats i a les diades.
Estaven fent unes tapes en una terrassa d’un bar, després
d’una diada, ell va veure passar una companya de castells, i va pensar que li
era agradable, va sentir un somriure interior, i una certa alegria només pel
fet de contemplar-la, i la va seguir amb la mirada.
La bruixa miamesa va captar aquella mirada, i tot el seu
enuig es va destapar, i va començar a dir bajanades de la noia que havia
provocat reconfortants pensaments en ell.
Ell, que sabia com les gastava la “hechicera” va minimitzar,
tant als assajos, com a les activitats,
com a les diades, tot contacte amb la noia que generava pensaments
reconfortants.
La bruixa miamesa estava despistada, i el babau se’n
adonava, i això, a ell, li produïa un cert plaer, una mica pervers i dolç
alhora.
El millor dia de la colla, però, després d’una actuació
emocionant, plena d’alegria i un xic de frustració –la necessària per anar
encara més enllà– La filla del babau va tenir un conflicte amb la seva mare.
Ell, a petició de la seva filla i també de la noia que li feia sentir alegria,
va intentar fer de mitjancer en el conflicte. I com la majoria de vegades, en els afers amb la seva ex, va fracassar. Després d’acabar els castells, ell va
comentar amb la noia reconfortant, com havia quedat la cosa amb la mare.... i
la tempesta va esclatar.
En mig de l’alegria de tothom ell, havia d’arrossegar els
morros de la bruixa miamesa cap a casa, per a que no fes cap ximpleria. El
pobre babau, se’n va adonar que aquella actitud de gelosia d’ella, cada vegada
més exacerbada, cada vegada més inquisidora, cada vegada més absurda, li robava llibertat.
Puto “Miquel Martí i Pol” i el seu “Tot està per fer i tot
és possible”. I tant que tot és possible, fins hi tot això que ara estava
vivint. Com podia estar tant “atrapat”, ell, un llibertari de ment oberta, que
havia aconseguit no prejutjar, que s’havia acostumat a no esperar res i a acceptar-ho
tot. El que no podia acceptar, però, era perdre tanta llibertat a canvi de
gairebé res.
Li hauria valgut més recordar aquests versos del mateix
poema:
“I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies”
I així es trobava ell, l’home, el “man”, el “viejo”, el babau
amargat, l’europeu que tant bé s’expressava... Tocant de peus a terra, sabent
on és, prenent-ne consciència, ple de dubtes i fent renúncies.
Va ser aleshores quan un bon amic, un d’aquells de qui s’havia
allunyat en l’adolescència, li va dir:
–Collons! Que és un poema patriòtic, no val a aplicar-ho a
coses de l’amor.–
–Massa tard amic meu, massa tard...–
