i si...

i si

en un esquitx de temps

ens donéssim l’oportunitat

de mirar-nos als ulls

de copsar-nos els somriures

d’estrènye’ns les mans

de sentir-nos les veus
de compartir una abraçada

de flairar-nos les imperceptibles olors

dels vincles mai trencats,

i encara que oblidats

–o desats, només,
a l’armari de l’oblit–

?

i si

en una infinitèsima de vida

pogués fer-te saber

que trobo a faltar

aquella complicitat tant teva

que després de tants i tants d’anys

et trobo i et redescobreixo de nou

i que l’atracció emergeix

–amagada, esperant el seu moment–

i continua intacte

sentint que el temps

t’ha fet més plena

?

i si

en un instant

robat

quedem
fugint
de la quotidianitat

sense més expectatives

que saber
com estem
que estem

que sentir que existim
i som.

Que adonar-nos

que el temps ha esculpit

en la nostra pedra tosca
deixant
en carn viva
l’essència
la qual roman
en els fons
de cadascun
dels nostres actes

?