dijous, 9 d’agost del 2012

El coleccionista


--¡Culooooooo!-- se oyó con voz atronadora --No te escondas, culoooooo!-- de nuevo gritó esa enorme voz.

María Fernanda estaba escondida, temerosa, angustiada, no sabía que era lo que más la aturdía, si el tono duro y amenazante de esa voz, o esa grosera palabra que tan duro golpeaba su oído y su sensibilidad. Ella había asistido a un colegio francés, su educación era la mejor, sus modales, impecables. Siempre había cuidado mucho su imagen, su manera de vestir, su aspecto físico. A sus cuarenta años, conservaba un cuerpo impecable. A pesar de haber tenido dos hijos, mantenía unos senos firmes, generosos, ni muy grandes, ni demasiado pequeños. Sus piernas eran casi perfectas, tenía una cara agraciada, con unos ojos de un azul intenso que contrastaban con la morenez de su rostro y el bello color negro de sus cabellos. Decían de ella que su sonrisa era cautivadora. Siempre se había comportado con corrección. No entendía como, ahora, la vida le estaba jugando esa mala pasada.

--Culito bonito... ¿Donde estás?--  resonó de nuevo en el oscuro taller.

Su parte posterior, era quizá, lo más agraciado de su cuerpo, ella lo sabía. Y lo había usado con habilidad, para atraer al que fue el único hombre de su vida. Nunca le había sido infiel. --¿Que pecado había cometido, para pagarlo con esa absurda penitencia?-- se preguntaba.

--¡Te atraparé, culo!-- dijo esa infame voz, ahora ya muy cerca de María Fernanda

El lugar, era un taller de escultor, estaba repleto de estatuas humanas figurativas, sólo femeninas, en las que únicamente se reflejaba la parte trasera de la mujer.  María Fernanda se hallaba escondida tras unas enormes posaderas de mármol. Entre unas nalgas de granito, un poco caídas para su gusto, y un posterior amasado en barro, vio venir la sombra del obsesionado escultor, que cincel en mano gritaba --Posarás para mí, tu culo será inmortal­--

María Fernanda pensaba ­­--¿Cómo se había dejado engañar para posar para ese loco obsesionado? ¿Quizá la vanidad había sido su pecado?-- Dejó de pensar, sentía muy cerca el jadear psicótico del imaginero loco.

--Voy a por ti...-- El chiflado escultor no pudo terminar la frase. María Fernanda se lanzó sobre él, con tanta furia que el desequilibrado artista perdió el cincel y rodó por los suelos hasta darse de bruces contra un pandero de bronce. Medio desmayado y totalmente aturdido no alcanzó a entender con claridad lo que rugía María Fernanda con su armoniosa cara, ahora, totalmente desencajada y sus bellísimos ojos fuera de orbita. El derrotado coleccionista de traseros rompió a llorar como un pequeño culicagao.

 --Me ofendió su grosería, pero lo que no pude soportar y me sacó de quicio definitivamente fue el uso incorrecto del lenguaje-- dijo María Fernanda, cuando le preguntaron de donde había sacado esas agallas.

De esa experiencia, María Fernanda, positiva como era, saco un aprendizaje. Las cosas hay que decirlas por su nombre, un buen culo es un buen culo. Y una bonita mujer, --todas-- nunca es una vieja.

Nota: Este cuento lo escribí en 2002, cuando conocí a una amiga colombiana que me habló del reparo a llamar culo a las nalgas, que tienen en la parte del mundo donde vivía. También me dijo que utilizar dos preposiciones juntas era un mal uso del lenguaje. Como yo soy de ciencias, no le repliqué, me limité a escribir este cuento


dimarts, 7 d’agost del 2012

Culpable

Soy culpable,
sumamente culpable,
de pensar, sentir y ser.
Y sí, pienso,
y pienso
de manera distinta.
Y sí, siento,
pero no siento
lo que pretenden.
Y sí, soy como soy
porque quiero,
por lo menos,
ser.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Un diàleg absurd


En un banc de qualsevol parc, en un dia assolellat, hi ha un avi donat de menjar als coloms (Ell). Li agafa son i s'adorm. Entra un segon avi (en Tercer), s'asseu al mateix banc i saluda tot parlant del temps.

Tercer: Fa un dia esplèndid

Ell: (despertant-se) Si, si... fa bon dia

Tercer: Un sol espectacular

Ell: (sense fer massa cas) Si, si... fa bon dia

Tercer: Cap núvol, ni calor, ni fred...

Ell: Si, si... fa bon dia

Tercer: Quines llavors els hi dóna als coloms?

Ell: Si, si... fa bon dia

Es fa un silenci incòmode. Tracten de no creuar mirades. Ell continua donat de menjar als coloms. A Tercer se'l veu inquiet, no sap com posar-se. Entra una avia i s'asseu al costat de l'anomenat Tercer.

Tercer:     Bé, i tu qui ets?

Ella:           Sóc la seva novia! (Assenyalant a Ell)

Ell:             Si, si... fa... (despertant del tot i reaccionat) Ep, que jo no tinc novia, que sóc vidu de fa molts anys.(breu pausa) I que duri...

Tercer:     (Es comença a sentir a gust) Ho diu per que no es vol tornar a casar?

Ell:             No, no... em fa por que, amb totes aquestes noves tècniques genètiques, em ressuscitin a la meva difunta esposa,  l’Adelina. Era una dona amb molt de caràcter, i el meu cor, ja no la suportaria. Bé, ni el meu cor, ni la meva, ni la meva... (fent un gest confús)

Ella:           Jo no ho permetria!

Tercer:     No entrem en detalls morbosos, si us plau!

Ell:             ni la meva paciència, volia dir...  És que no em sortia la paraula, les esdrú...esdrú...esdrú....les esdrúixoles, em costen. L’Adelina era un corcó.

Tercer:     I quan es van conèixer?

Ell:             Amb l’Adelina? Va ser cap a l’any.. Deu fer... (compta amb els mans i fa números xiuxiuejant)  Recordo que anava en tren, que aleshores eren puntuals, i...

Tercer:     No, vull dir amb la seva novia actual (assenyalant-la)

Ell:             Jo no la conec de res a aquesta senyora

Ella:           Amor meu, no diguis això
 
Tercer:     Aleshores nega que hi hagi res entre vostès?

Ell:             És la primera vegada que la veig

Ella:           Ahir no deies el mateix

Ell:             No, és clar, ahir no la coneixia, i per tant no podia dir: “és la primera vegada que la veig”.  Ahir no sabia ni que existia.

Tercer:     Tant malament li ha fet passar que l’ha oblidada? Que fins hi tot nega la seva existència?

Ella:           Jo faré que em recordis de nou. Em faré present en tot allò que facis.

Ell:             Aquí hi ha un malentès, això és absurd. 

Ella:           Jo no seré cap corcó com la teva ex, jo sóc molt dolça i submisa

Ell:             A mi m’agraden les dones amb caràcter!

Tercer:     Així vol dir que li agrada una altra? Ens pot dir qui és? 

Ella:           M’has traït, és el darrer que em podia imaginar

Ell:             Que nooo!!! Que no m’enteneu. Que a mi no m’agrada cap dona, ara..

Tercer:     S’ha sentit sempre incomprès? Quan es va adonar d’aquestes inquietuds? Ho sabia l’Adelina? Ens està dient que vol sortir de l’armari?  Noooooo... no em respongui ara, faci-ho després de la...

Ella:           Maricón!!!

Tercer:     I amb molta honra!!!

Ella:           No li deia a vostè

Ell:             Això és una bogeria!!!

dimecres, 1 d’agost del 2012

On és l’enxaneta?


El cap de colla dona la veu ­–terços amunt!– Els terços comencen a enfilar-se, sonen les gralles, cal estar concentrat. La Laura, tot i la seva curta edat, ja era tota una experta fent castells, havia començat d’acotxadora. Ara, com que ja tenia les cames més llargues, feia d’enxaneta. Sabia que ja li quedava poc temps de fer l’aleta, aviat hauria de fer de dos, creixia molt ràpid, o això era el que li deia el seu avi cada vegada que la veia, amb aquell somriure tant afable i amb els ulls mig plorosos d’emoció. Estimava molt al seu avi, l’únic que havia conegut. Molt sovint la venia a veure a plaça, ella se sentia més contenta sabent que el seu avi estava a prop, li venien un xic més de ganes de pujar, però també una mica més de nervis, ja que volia fer-ho encara millor. Als assajos, la Laura, ja havia fet algunes vegades de dos, però encara li faltava una mica de força, i de moment només li carregaven l’acotxadora, però estava convençuda que aviat se’n sortiria prou bé, i que seria una bona dos.

Poques vegades, com aquell dia, hi havia hagut una boira tan espessa a la ciutat. Segons deia la gent del lloc, allà era habitual la boira. Però a aquella hora, el sol ja l’hauria d’haver escampat. Els caps de colla, reunits, havien dubtat fins a última hora  abans de decidir-se a fer castells, però les tres colles convocades estaven desitjoses de fer-ne . També hi havia massa gent a la plaça, o això semblava, pel brogit que feien, ja que la boira no ho permetia veure bé. Sort que ja era la tercera ronda i només quedava el castell que s’estava carregant, i el pilar final.

–Quartes, amunt!– va cridar el cap de colla. Era un pis on tot eren noies, més lleugeres i compromeses amb la colla que la majoria dels nois d’aquella edat. Ja quedava poc per a que s’enfilessin els dosos. La Laura tenia un cuquet a la boca de l’estomac, però ja estava acostumada. De fet, fins hi tot li agradava tenir aquella sensació. A partir d’aquell moment només sabia que havia de pujar el més net i el més ràpid que pogués, fent molta força amb els braços i sense fer motxilla, que era com li deien a treure el massa el cul –genoll, peu, peu..– recordava, i , sobretot, fer les tres passes  quan estigués a dosos i no entretenir-se. 

Tenia el casc ben posat, i la protecció dental ben fermada. Les quartes ja estaven acabant-se de col·locar, les veia blanquinoses allà dalt, esvaïdes, a causa de la boira.
–Dosos, amunt! Amb finura, que el castell està molt maco–  Var animar el cap de colla. Sempre deia coses positives per a que tothom se sentís bé i que l’energia durés fins a descarregar el castell.  La Laura havia tingut por moltes vegades, i avui també en tenia, però confiava molt en el tronc i amb aquella la pinya tant ben tancada. Més d’una vegada havien fet llenya, i s’havia fet mal diversos cops, però sabia que el dolor de les contusions passava ràpid i podien més les ganes de culminar el castell, que la por mateixa. Donar aquella satisfacció a la resta del grup,  sentir com la feina de tots era finalitzada, i l’esclat d’alegria posterior, la feia sentir molt contenta i satisfeta. 

–Jannet, amunt!– La Jannet era la seva millor amiga dins de la colla. Bé, ho era a tot arreu. S’havien conegut a la colla, i de seguida havien jugat i rigut juntes, i com que vivien al mateix barri, es veien molt sovint. Tenien gairebé la mateixa edat, però la Jannet encara no havia començat a créixer com ella i per això feia d’acotxadora, tot i que ja estava assajant d’enxaneta. Deixava la tasca de fer l’aleta en molt bones mans, la Jannet ho feia tant bé com ella.

­­–Va Laura, amunt! Ara et toca tu, que la Janet ja està arribant a terços– Ara era el moment: força als braços i empenta per pujar! La boira era molt espessa, els dosos només s’intuïen.  Va travessar el rengle, una fila de gent forta, ben enganxats pit contra esquena, agafant-se pels canells o pels colzes, el seu rostre reflectia la seriositat pròpia del que està concentrat. Va començar a pujar, es va agafar als pantalons d’un dels terços, i va prendre embranzida per pujar, li va semblar que s’havia passat amb el primer impuls, sort que els segons eren forts i estables, i estaven recolzats per una bona pinya. A partir de terços aniria més fina.  Va estar temptada de mirar a baix, però aquell dia tenia moltes ganes d’arribar a dalt i fer-ho molt bé. Així que va recordar el que li deia el cap de canalla –mira sempre amunt!– I així ho va fer, ja estava dosos... les tres passes... A vegades li costava molt de fer, ja que no trobava lloc on posar el peu, i el castell es movia. Però avui tot sortia bé, i el castell estava molt estable. De seguida va estar damunt de la Jannet, va fer l’aleta i va somriure, tot i que no sabia qui la podia veure, ja que la boira havia espessit tant que no es veia res.

Les gralles i els timbals no sabien quan havien de fer el toc d’aleta, ja que no es veia res, ho van fer per intuïció, i van canviar de ritme per descarregar-lo. La Jannet va sentir com s’alliberava del pes de la Laura, i va començar a baixar, el mateix van fer els dosos, les quartes, els  terços i la resta del castell. Els encarregats de la canalla van recollir la Jannet i els dosos, i mentre tothom celebrava que s’havia descarregat el castell, van reunir als més petits a l’interior de l’Ajuntament com tantes vegades. Però...  on era la Laura?

La van començar a buscar per la plaça, però no es veia gran cosa, i,  tot i que, per moments,  la boira semblava aclarir-se, no la van trobar.  Se sentia molta remor, els del tronc no recordaven haver-la vist, ni sentit baixar. Els dosos, uns bessons, van dir alhora, i al uníson,  que per ells no havia passat de baixada, cadascun es pensava que havia baixat per l’altre. La mare de la Laura estava nerviosa, però s’ho contenia per no preocupar a la resta de la canalla. Ningú recordava haver-la vist baixar. On s’havia ficat la Laura? Com havia baixat del castell?

O potser no havia baixat? La Jannet va pensar que s’havia quedat dalt del núvol. De fet, la boira no és més que un núvol que ha baixat a ran de terra.  El cap de colla va pensar una altra cosa, que la Laura s’havia quedat enganxada en algun altre lloc, potser havien fet el castell massa a prop de l’edifici.

Com que no hi havia manera de trobar la Laura, van decidir fer un pilar, en que la Jannet seria l’enxaneta per que fes un cop d’ull amb la intenció de veure on s’havia quedat. Ràpidament van preparar el peu i la pinya. Tothom sabia on havia d’anar, i que havia de fer. Tothom estava molt concentrat doncs calia trobar la Laura el més aviat possible.  El pilar era el més consolidat i expert que tenien, podien fer un pilar de cinc sense pensar-s’ho gaire. I així ho van fer. Ben aviat li va tocar pujar a la Jannet, les ganes de trobar a la seva millor amiga, van fer que pugés més fi i ràpid que mai. La boira tornava a ser espessa. Un cop es va enfilar del tot, i estava damunt d’un dels bessons. Eren tan iguals que mai no els distingia. No va fer l’aleta, més aviat intentava escampar la boira per tractar de trobar a la seva amiga.  Va sentir com una lleu carícia sobre la seva pell.

En Joan, que era el bessó que havia pujat al pilar, va sentir com se li escapaven les cames de la Jannet, mig es va desequilibrar, però el van subjectar prou bé, i va poder baixar sense cap problema. Això si, va baixar exaltat, cridava que s’havien endut la Jannet, que l’havien raptada des de dalt. Potser uns extraterrestres que havien aprofitat la espessa boira per segrestar-la. Ell anava cridant que l’havien “abuït” referint-se que l’havien abduït.  El cap de canalla sabia que a en Joan i a en Jaume, que era l’altre bessó, els hi agradava massa llegir còmics de ciència ficció.  Calia trobar una explicació més ajustada a la realitat.

De sobte es va sentir com el vent començava a bufar, poc a poc s’anaven distingint les coses i també la gent.  Un cop de vent, un xic més fort es va emportar la resta de la boira, i tot es va acabar de fer clar. El sol, ara lluïa amb força i somrient,  i va il·luminar les façanes de la plaça. L’escalforeta era agradable en aquella tardor massa freda. Els edificis es van fer presents, la plaça era preciosa, porticada. I l’ajuntament tenia una balconada que impactava, i allà, al balcó de l’ajuntament, la gent aplaudia, i entremig, dos caparrons amb casc i camisa blau cel, somreien i saltaven. Eren la Laura i la Jannet. No havien desaparegut, estaven al balcó... Com hi havien anat a parar? Que havia passat?

Una possible explicació:

La Laura, quan era capdamunt del castell, estava tant concentrada que, en sentir que una tela l’acaronava, s’hi va agafar immediatament. Es va adonar però, que no era cap faixa. Per un moment havia pensat que estava fent el pilar final i que s’havia d’enfilar fins el balcó. Aquella tela, no era de color negre com una faixa, sinó que duia franges vermelles i grogues... S’havia penjat de la bandera... i a sota ja no hi tenia ningú, la Jannet i els dosos ja havien baixat, va cridar, però amb el soroll de la celebració per haver descarregat el castell, no la sentien. Només li quedava una solució, acabar d’enfilar-se fins al pal de la bandera, i baixar per aquest, el més segur és que estigues enganxat al balcó. I així va ser, de seguida que les autoritats i els castellers que hi havia al balcó la van entreveure, la van ajudar a incorporar-se al balcó.

No va passar massa estona que, d’entre la boira apareixia el cap de la Jannet, des del balcó no es veia el terra, ni la pinya, ni tan sols qui hi havia dessota de l’enxaneta, no se sabia si era un pilar o un castell. La boira s’espessia per moments. Així, que en veure la Janet, de seguida li van tirar la faixa, ella, que va veure el somriure de la seva amiga Laura, si va agafar com si fos un nàufrag rescatat.

Allò que Internet ajunta

Ella s’imaginava que ell seria com un de tants, un home comú, fàcil de seduir, fàcil de manipular, fàcil de posseir, també fàcil d’estimar. Era el que li convenia en aquell moment. Va pensar que ja era hora de viatjar a Europa, i un europeu, que parlava la seva mateixa llengua, tot i que amb un accent estrany, li semblava prou interessant per donar al·licient al seu futur.

Ell s’imaginava que ella seria única, la dóna que el faria vibrar fins que la vida toques al seu fi, o, si més no, durant molt de temps. Necessitava abandonar-se al amor, sense límits. De primer no se’n fiava, massa tòpics li havia sentit. Poc després la va descobrir imaginativa, terriblement seductora, un xic conservadora. Sempre havia sigut una mica poruc en els afers de l’amor, por a refús, por a equivocar-se de nou. Calia ser agosarat per triomfar en l’amor. –La por és el pitjor enemic de l’amor– havia llegit.

Aquell “man” se li resistia, no volia caure a les seves xarxes de seducció, i això feia que ella tingués encara més interès en aquell home. Li havien dit que els europeus eren com els “gringos”, una mica bruts (es veu que a l’hivern, no ets dutxaven tots els dies), no tant masclistes com els llatins i desposseïts d’aquella malícia indígena dels homes de la seva terra. Però el que més la seduïa d’aquell “viejo” era la manera d’expressar-se, la manera d’escriure. Va pensar que era una bona persona, i de nou, que li convenia.

Ell maleïa aquelles frases, que després –massa tard– va descobrir tòpiques “el amor lo puede todo”, “quien ama de verdad no teme a la distancia”. 

Ella estava a punt de tirar la tovallola, era massa dur aquell home, no sabia per on atacar-lo, tenia respostes per a tot, i es mantenia massa ferm en les seves idees. Va pensar que la única opció, era veure’s en viu.

Puto “Mario Benedetti”, massa li havien agradat els seu poemes, massa s’havia deixat seduir per aquelles paraules tan ben encadenades, gairebé màgiques. Es podria haver quedat amb les emocions que els poemes li generaven, i no tractar de  viure, ell mateix, allò que li transmetia aquell vell poeta que tant admirava. 

“Quién hubiera creído que se hallaba
sola en el aire, oculta,
tu mirada,”

Aquells tres versos l’havien fet plorar fins al punt de no poder llegir res més en aquell viatge, el dia que tornava en avió des de Madrid, després d’acomiadar del seu primer amor transcontinental. Un amor fugaç, un regal dels deus, d’una emocionalitat intensa –fora mida– , tant que va ser impossible perllongar-lo en el temps i en la distància. Cap cor humà hagués pogut resistir l’emergir, el bullir, l’esclat volcànic d’aquelles desbordades emocions.

Aquells tres versos li recordaven l’instant màgic, que sempre romandria en la seva memòria, en que va descobrir la mirada verda d’aquella activista colombiana. Aquell amor va acabar, d’una manera abrupte, tal i com havia començat,  li havia deixat, però,  una porta oberta al cor, a voltes màgica, per on s’escolarien fades d’energia positiva, però per on s’escolaria també, alguna bruixa.

Ella va convèncer a la seva mare i a la seva germana per fer un viatge a “España”, i es va assegurar que el “Tour” inclogués Barcelona.  Va demanar-li, gairebé suplicar-li a aquell home que li concedís una estona per veure’s, quan estigués per Barcelona.

Ell, que ja havia passat per dues relacions fugaces més, i ara havia recuperat la última relació més estable, li va dir que només podia dedicar-li un parell d’hores –i més que res per amabilitat– després de treballar, ja que aquell dia que ella arribava, tenia als nens.

La miamesa, va preparar-se a consciència per la trobada. Sabia que tindria poca estona, primer, per saber si aquell home realment li agradava, i després, en cas que li agradés, per seduir-lo.

Havien quedat a la Plaça Catalunya, ella li havia enviat un SMS dient-li exactament on es trobava. Ell, el que no trobava, era aparcament per a la bici del bicing. Va haver d’esperar que en retiressin una per poder-la aparcar.  Tot i això, era puntual, va travessar la plaça de Catalunya, el sol queia a plom, era 14 d’agost. En baixar per les escales que menaven a Portal de l’Àngel, la va veure, passejant-se per davant la façana del Banc d’Espanya. Era superatractiva, o això li va semblar en aquell moment. Es van donar dos petons i una abraçada.

Ella va desplegar el millor dels seus somriures, portava el més embriagant dels seus perfums, les sabates que més li ressaltaven les seves exultants i ben arrodonides natges, i l’escot més generós i seductor. La cara de babau que se li va quedar a ell, li va confirmar que havia encertat amb escreix les seves armes de seducció física. Ara, el cervell de “l’indomable” estava envaït per la testosterona, i per tant, si ella sabia tocar les tecles adequades, aquell home seria el seu titella. 

I així va ser, la relació estable que ell havia recuperat feia poc, va esdevenir del tot inestable, fins al punt de trencar. Tampoc era una relació que el portés enlloc, però hi havia força afecte i sexe del millor, del que mai més gaudiria.

Al cap d’un temps, la miamesa i el babau barceloní van programar una trobada a París, ella viatjaria des de Miami, ell, des de Barcelona. Qui ho va preparar tot va ser ell, qui va viatjar des de més lluny, va ser ella.  Qui pagar l’estada va ser ell (com correspon a un bon babau). Van planificar l’estada per a deu dies, tres a Paris, un a Montpeller, i la resta a Barcelona.
Ell encara conserva quatre records que romandran per sempre més en la seva memòria: el sopar en el “Bateau mouche” amb aquell cambrer estil “Luís de Funes”, les quatre hores d’espera més curtes de la seva vida per pujar a la torre Eiffel, l’encantador hotel d’autor a Montpeller, la festa al PUP “Side-car” de Barcelona per escoltar les extravagants rumbes dels “Very Pomelo”.

Ella se’n va anar amb el convenciment de que ja el tenia, i que, tard o d’hora prendria possessió total d’ell. Ara només era qüestió de mantenir la flama, i els seus instruments de seducció de dona madura estaven més esmolats que mai.

I van passar els mesos, i ell, el babau, va viatjar dos cops a Miami. La primera vegada la màgia va augmentar, la segona va tornar amb seriosos dubtes. I va estar a punt de trencar la relació.

Ella va haver de lluitar de valent per revifar la flama després que ell se’n anés amb males sensacions, la segona vegada que havia estat a Miami. 

Arribats prop del Nadal, ell necessitava resoldre el seu atzucac sentimental, i li va dir que o es posaven a viure junts, o que era millor que ho deixessin.

Ella va viatjar a Barcelona, i s’hi va estar prop de dues setmanes, van acordar que si ella no tenia feina a Miami –la crisi afectava els EE.UU ferotgement–, vindria a Barcelona a viure.
I així va ser. A finals de març ella ja vivia al cau d’aquell home domat. 

I va anar passant el temps, i cadascú va esdevenir qui era, i es van adonar que cap dels dos era com l’altre se l’havia imaginat, cap dels dos complia amb les expectatives de l’altre, i es van adonar que allò que Internet ajuntava era gent de mons molt diferents, d’entorns, cultures i maneres d’entendre la vida oposades. 

Ella es trobava en un entorn que no entenia. Un home carregat de fills, que exercia de pare i mare –a temps parcial, això si– No el podia tenir tot per a ella, i a sobre li estava demanant que treballés, que ell no podia mantenir-la tant de temps, que s’estaven menjant els estalvis. I va buscar feina, i amb esforç la va trobar, era dura, fotuda, d’auxiliar de geriatria. Es va donar que era “massa gran” per suportar aquell esforç, i només va durar tres mesos. Les relacions amb el babau amargat es van anar deteriorant, i més en l’època en que ella havia aconseguit portar a la seva mare. 

Ell es va dir –això s’ha acabat– I va decidir lliurar-se a les passions, però per una vegada va ser intel·ligent, i les passions a les que es va lliurar van ser el Teatre i els castells. Va recuperar aquella vella i sempre latent afició de fer teatre. I va descobrir una nova i addictiva afició, la de fer castells.

Ella no entenia com havent-lo abandonat emocionalment, ell semblés més feliç que mai. Això devia ser que alguna “gata maula” li havia pres el lloc al cor d’aquell home. La seva situació no estava per marxar, als EE.UU, la situació havia millorat molt poc, però aquí havia empitjorat del tot. Fins hi tot, havent aconseguit homologar el seu títol d’infermeria no trobava feina. Havia de conviure amb aquell, cada vegada més, estrany i distant personatge. 

Ell, un dia, li va dir ben clar –no m’agrada com ets per ser la meva parella, no vull envellir al teu costat, no m’agrada el sexe que tenim... Ets una bona persona, i, a estones, una bona companyia. Però necessites al teu costat algú més convencional. Vull que te’n vagis quan tinguis oportunitat–

Ella després de reaccionar amb ràbia i tractar de ridiculitzar-lo amb allò que sol fer més mal als homes, als convencionals, va demanar-li una altra oportunitat.

Ell, sense creure-s’ho va dir que si, que ho tornarien a intentar, convençut que la cosa no duraria gaire. Va ser aleshores que va notar que ella tractava de complaure’l i posar una mica més d'imaginació en alguns aspectes de la seva relació, cosa que a ell li va semblar fantàstica. 

Ella també va acceptar una feina que li permetia cobrir les seves despeses personals, però tot i això, ell semblava distant. La felicitat d’ell era al marge d’ella. I, segons els seus esquemes vitals, això només volia dir una cosa. Algú l’està embruixant.

Ell gaudia com un gos amb un os tendre de pernil mentre actuava i interpretava. I gaudia com un porc rebolcant-se al fang assajant castells, sent trepitjat, ajudant a construir.  Es sentia bé dins de la colla, era un més, sense haver d’estirar del carro, aportant temps, ganes, bon humor i concentració, però sense preocupacions.

Ella volia saber qui era la nova bruixa que havia encantat al seu babau. El seu babau era seu, se l’havia currat molt dur, i cap “vieja” li prendria. Estava disposada, fins hi tot, a la violència. 

Ell no tenia amics, si més no amics amb qui confessar-se, amics que l’escoltessin i li poguessin donar un bon consell. La seva vida, sempre envoltat de dones, apartat dels seus companys en plena adolescència; la seva manera de ser, introvertit, tímid, l’havien dut a entendres més amb les dones que amb els homes. Afortunadament, a la feina hi havia una companya, que exercia d’amiga, i, a l’hora d’esmorzar es confessaven l’un a l’altre.

Ella coneixia als companys de teatre del seu babau, i allà no hi havia cap bruixa, ni cap fada capaç de fer-li ombra. Havent descartat Internet, ja que després d’haver-li fet la vida impossible, havia aconseguit que no s’hi connectés. La intrusa havia d’estar doncs als castellers. I va decidir acompanyar-lo als assaigs, a les activitats i a les diades. 

Estaven fent unes tapes en una terrassa d’un bar, després d’una diada, ell va veure passar una companya de castells, i va pensar que li era agradable, va sentir un somriure interior, i una certa alegria només pel fet de contemplar-la, i la va seguir amb la mirada. 

La bruixa miamesa va captar aquella mirada, i tot el seu enuig es va destapar, i va començar a dir bajanades de la noia que havia provocat reconfortants pensaments en ell.

Ell, que sabia com les gastava la “hechicera” va minimitzar, tant als assajos, com  a les activitats, com a les diades, tot contacte amb la noia que generava pensaments reconfortants.

La bruixa miamesa estava despistada, i el babau se’n adonava, i això, a ell, li produïa un cert plaer, una mica pervers i dolç alhora.

El millor dia de la colla, però, després d’una actuació emocionant, plena d’alegria i un xic de frustració –la necessària per anar encara més enllà– La filla del babau va tenir un conflicte amb la seva mare. Ell, a petició de la seva filla i també de la noia que li feia sentir alegria, va intentar fer de mitjancer en el conflicte. I com la majoria de vegades, en els afers amb la seva ex, va fracassar. Després d’acabar els castells, ell va comentar amb la noia reconfortant, com havia quedat la cosa amb la mare.... i la tempesta va esclatar.

En mig de l’alegria de tothom ell, havia d’arrossegar els morros de la bruixa miamesa cap a casa, per a que no fes cap ximpleria. El pobre babau, se’n va adonar que aquella actitud de gelosia d’ella, cada vegada més exacerbada, cada vegada més inquisidora, cada vegada més absurda, li robava  llibertat.

Puto “Miquel Martí i Pol” i el seu “Tot està per fer i tot és possible”. I tant que tot és possible, fins hi tot això que ara estava vivint. Com podia estar tant “atrapat”, ell, un llibertari de ment oberta, que havia aconseguit no prejutjar, que s’havia acostumat a no esperar res i a acceptar-ho tot. El que no podia acceptar, però, era perdre tanta llibertat a canvi de gairebé res.

Li hauria valgut més recordar aquests versos del mateix poema:

“I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies”

I així es trobava ell,  l’home, el “man”, el “viejo”, el babau amargat, l’europeu que tant bé s’expressava... Tocant de peus a terra, sabent on és, prenent-ne consciència, ple de dubtes i fent renúncies.

Va ser aleshores quan un bon amic, un d’aquells de qui s’havia allunyat en l’adolescència, li va dir:
–Collons! Que és un poema patriòtic, no val a aplicar-ho a coses de l’amor.–
–Massa tard amic meu, massa tard...–