D’un so, quasi un plor (des de la pinya)

L’emoció

arrelada,

instal·lada

compartida

necessària,

ara

continguda,

engabiada.

I creix

la tensió

concentrats

comprimits

enganxats
encaixats

i el valor

en peus descalços

que remunten,

pugen,

quan la veu

dirigent

clama al cel.

I la força s’incrementa

i l’equilibri resisteix

i el pensaments empenyen

i la remor ens aclapara.

Quan el so ho delata

I els aplaudiments esclaten.

És el moment

la incontrolable

llambregada

al cel

fugaç i escassa

i el conseqüent

somriure intern.

Ara, la veu,

diligent

clama al terra,

cal ser fort,

aguantar

resistir

uns  moments

i temps s’allarga,

en excés,

embogit

sense  mesura.

I desfilen peus descalços,

cap avall

plens de tremolor,

 i alegria

encara incipient

un esforç més

i a l’instant

l’emoció

desbordant

cridanera

comuna.

Blau Cel

per fi,

alliberada

designis dels temps

El temps passa i vola

i per una escletxa s’escola

la seva rialla indolent

el temps diu:

res comença i res acaba,

deixant les pors,

i tenint

la vista clara.

I ara...

 ara mateix

el sentit flueix

la pau s’instal·la.

Tanmateix

no és una càbala

sinó un desig vehement,

d'allò  que mai no para

consumint pensaments,

motor i essència humana,

que va més enllà

del passat

i del present.

Bon Nadal i millor començament d’any

Estic embarassat

I tu,

sortida del temps

engronxan-te

en els records més entranyables

emergint

de la tendresa més pura

cridant

als quatre vents

--sóc aquí, sóc jo--

la noia de la lluna.

--i en un temps vas ser meu--

i jo,
  m'adono encara, 

que una part de mi 

 és teva

que sóc
un esser manllevat

que porto
la teva llavor,

que la teva essència

m'ha prenyat

Cap a tu

T’imagino,

ara,

valenta.

T’intueixo,

certament,

poderosa

I aspiro,

o desitjo,

i sospiro,

o anhelo,

i m’inspiro,

–tant se val–

respiro,

el teu alè,

generós,

aromàtic,

ple de matisos,

seductor

que em fa teu,

i et pertanyo.

i m’espanto

i et vull,

i penso

–això no toca–

Però l’essència,

–la meva–

porta el teu nom.

Cau la boira

Tornen les boires,

la llum se'n va

la llum es queda

però es va apagant.

Prop del Besòs

la lluerna em crida,

no em crida ella.

sóc jo que hi vaig.

vull tornar enrrere

vull anar endavant

la vida és curta

s'està allargant

La mirada que va fondre el gel

Ningú, com ell
coneix
el valor d'una abraçada

Ningú, com ell
sap
el benefici
d’un somriure sincer

Ningú, com ell
copsa
la necessitat
de tendresa en la mirada

Ningú, com ell
pot
amanyagar-se en l'altra
fins a trobar recer

Prudent, com és
s'atansa discretament,
amb excessiva mesura

Prudent, com és
es conté per no ofendre,
o per por a la negativa

Prudent, com és
de  formes passives
i amb la inseguretat més pura

Prudent, com és
sembla sortit d'una glacera
immens iceberg a la deriva

En veure-li el ulls,
però,
ha enviat a fregir espàrrecs
la prudència.
 

i si...

i si

en un esquitx de temps

ens donéssim l’oportunitat

de mirar-nos als ulls

de copsar-nos els somriures

d’estrènye’ns les mans

de sentir-nos les veus
de compartir una abraçada

de flairar-nos les imperceptibles olors

dels vincles mai trencats,

i encara que oblidats

–o desats, només,
a l’armari de l’oblit–

?

i si

en una infinitèsima de vida

pogués fer-te saber

que trobo a faltar

aquella complicitat tant teva

que després de tants i tants d’anys

et trobo i et redescobreixo de nou

i que l’atracció emergeix

–amagada, esperant el seu moment–

i continua intacte

sentint que el temps

t’ha fet més plena

?

i si

en un instant

robat

quedem
fugint
de la quotidianitat

sense més expectatives

que saber
com estem
que estem

que sentir que existim
i som.

Que adonar-nos

que el temps ha esculpit

en la nostra pedra tosca
deixant
en carn viva
l’essència
la qual roman
en els fons
de cadascun
dels nostres actes

?

Qualsevol nit pot sortir el sol

He passat moltes nits en vetlla, esperant que l'astre sortís de nit, i sempre he acabat per adormir-me, però avui no. Avui he tingut prou paciència, avui el cansament no m'ha vençut, i per fi, quan les parpelles més em pesaven, he vist el sol sortir de nit...

Això si... cap a la matinada!

Els tresors que el temps amaga

Increïble...

m'il·lusiona.

Sorprenent...

m'emociona

penso...

somio...

recordo...

la tendresa,

les teles liles,

els gats esquemàtics,

la lluna,

la mirada viva,

el somriure enigmàtic,

nit se Sant Joan

bruixeta entranyable

vespa atrotinada

complicitat intangible

Voll-Damm gelada

i em deixo portar,

pel temps...

per l'atzar...

pel destí...

i res no vull forçar

m'està bé...

seguir...

així...

potser tot serà res,

--és el que toca--

però, sigui el sigui,

--és--

Estic content,

saber de tu, m'alegra.

Poder-me acostar a tu,

--tant me fa el com--

em fa bé.

Gràcies!