Cau la boira

Tornen les boires,

la llum se'n va

la llum es queda

però es va apagant.

Prop del Besòs

la lluerna em crida,

no em crida ella.

sóc jo que hi vaig.

vull tornar enrrere

vull anar endavant

la vida és curta

s'està allargant

La mirada que va fondre el gel

Ningú, com ell
coneix
el valor d'una abraçada

Ningú, com ell
sap
el benefici
d’un somriure sincer

Ningú, com ell
copsa
la necessitat
de tendresa en la mirada

Ningú, com ell
pot
amanyagar-se en l'altra
fins a trobar recer

Prudent, com és
s'atansa discretament,
amb excessiva mesura

Prudent, com és
es conté per no ofendre,
o per por a la negativa

Prudent, com és
de  formes passives
i amb la inseguretat més pura

Prudent, com és
sembla sortit d'una glacera
immens iceberg a la deriva

En veure-li el ulls,
però,
ha enviat a fregir espàrrecs
la prudència.
 

i si...

i si

en un esquitx de temps

ens donéssim l’oportunitat

de mirar-nos als ulls

de copsar-nos els somriures

d’estrènye’ns les mans

de sentir-nos les veus
de compartir una abraçada

de flairar-nos les imperceptibles olors

dels vincles mai trencats,

i encara que oblidats

–o desats, només,
a l’armari de l’oblit–

?

i si

en una infinitèsima de vida

pogués fer-te saber

que trobo a faltar

aquella complicitat tant teva

que després de tants i tants d’anys

et trobo i et redescobreixo de nou

i que l’atracció emergeix

–amagada, esperant el seu moment–

i continua intacte

sentint que el temps

t’ha fet més plena

?

i si

en un instant

robat

quedem
fugint
de la quotidianitat

sense més expectatives

que saber
com estem
que estem

que sentir que existim
i som.

Que adonar-nos

que el temps ha esculpit

en la nostra pedra tosca
deixant
en carn viva
l’essència
la qual roman
en els fons
de cadascun
dels nostres actes

?

Qualsevol nit pot sortir el sol

He passat moltes nits en vetlla, esperant que l'astre sortís de nit, i sempre he acabat per adormir-me, però avui no. Avui he tingut prou paciència, avui el cansament no m'ha vençut, i per fi, quan les parpelles més em pesaven, he vist el sol sortir de nit...

Això si... cap a la matinada!

Els tresors que el temps amaga

Increïble...

m'il·lusiona.

Sorprenent...

m'emociona

penso...

somio...

recordo...

la tendresa,

les teles liles,

els gats esquemàtics,

la lluna,

la mirada viva,

el somriure enigmàtic,

nit se Sant Joan

bruixeta entranyable

vespa atrotinada

complicitat intangible

Voll-Damm gelada

i em deixo portar,

pel temps...

per l'atzar...

pel destí...

i res no vull forçar

m'està bé...

seguir...

així...

potser tot serà res,

--és el que toca--

però, sigui el sigui,

--és--

Estic content,

saber de tu, m'alegra.

Poder-me acostar a tu,

--tant me fa el com--

em fa bé.

Gràcies!