D’un so, quasi un plor (des de la pinya)

L’emoció

arrelada,

instal·lada

compartida

necessària,

ara

continguda,

engabiada.

I creix

la tensió

concentrats

comprimits

enganxats
encaixats

i el valor

en peus descalços

que remunten,

pugen,

quan la veu

dirigent

clama al cel.

I la força s’incrementa

i l’equilibri resisteix

i el pensaments empenyen

i la remor ens aclapara.

Quan el so ho delata

I els aplaudiments esclaten.

És el moment

la incontrolable

llambregada

al cel

fugaç i escassa

i el conseqüent

somriure intern.

Ara, la veu,

diligent

clama al terra,

cal ser fort,

aguantar

resistir

uns  moments

i temps s’allarga,

en excés,

embogit

sense  mesura.

I desfilen peus descalços,

cap avall

plens de tremolor,

 i alegria

encara incipient

un esforç més

i a l’instant

l’emoció

desbordant

cridanera

comuna.

Blau Cel

per fi,

alliberada