On és l’enxaneta?

El cap de colla dona la veu ­–terços amunt!– Els terços comencen a enfilar-se, sonen les gralles, cal estar concentrat. La Laura, tot i la seva curta edat, ja era tota una experta fent castells, havia començat d’acotxadora. Ara, com que ja tenia les cames més llargues, feia d’enxaneta. Sabia que ja li quedava poc temps de fer l’aleta, aviat hauria de fer de dos, creixia molt ràpid, o això era el que li deia el seu avi cada vegada que la veia, amb aquell somriure tant afable i amb els ulls mig plorosos d’emoció. Estimava molt al seu avi, l’únic que havia conegut. Molt sovint la venia a veure a plaça, ella se sentia més contenta sabent que el seu avi estava a prop, li venien un xic més de ganes de pujar, però també una mica més de nervis, ja que volia fer-ho encara millor. Als assajos, la Laura, ja havia fet algunes vegades de dos, però encara li faltava una mica de força, i de moment només li carregaven l’acotxadora, però estava convençuda que aviat se’n sortiria prou bé, i que seria una bona dos.

Poques vegades, com aquell dia, hi havia hagut una boira tan espessa a la ciutat. Segons deia la gent del lloc, allà era habitual la boira. Però a aquella hora, el sol ja l’hauria d’haver escampat. Els caps de colla, reunits, havien dubtat fins a última hora  abans de decidir-se a fer castells, però les tres colles convocades estaven desitjoses de fer-ne . També hi havia massa gent a la plaça, o això semblava, pel brogit que feien, ja que la boira no ho permetia veure bé. Sort que ja era la tercera ronda i només quedava el castell que s’estava carregant, i el pilar final.

–Quartes, amunt!– va cridar el cap de colla. Era un pis on tot eren noies, més lleugeres i compromeses amb la colla que la majoria dels nois d’aquella edat. Ja quedava poc per a que s’enfilessin els dosos. La Laura tenia un cuquet a la boca de l’estomac, però ja estava acostumada. De fet, fins hi tot li agradava tenir aquella sensació. A partir d’aquell moment només sabia que havia de pujar el més net i el més ràpid que pogués, fent molta força amb els braços i sense fer motxilla, que era com li deien a treure el massa el cul –genoll, peu, peu..– recordava, i , sobretot, fer les tres passes  quan estigués a dosos i no entretenir-se. 

Tenia el casc ben posat, i la protecció dental ben fermada. Les quartes ja estaven acabant-se de col·locar, les veia blanquinoses allà dalt, esvaïdes, a causa de la boira.

–Dosos, amunt! Amb finura, que el castell està molt maco–  Var animar el cap de colla. Sempre deia coses positives per a que tothom se sentís bé i que l’energia durés fins a descarregar el castell.  La Laura havia tingut por moltes vegades, i avui també en tenia, però confiava molt en el tronc i amb aquella la pinya tant ben tancada. Més d’una vegada havien fet llenya, i s’havia fet mal diversos cops, però sabia que el dolor de les contusions passava ràpid i podien més les ganes de culminar el castell, que la por mateixa. Donar aquella satisfacció a la resta del grup,  sentir com la feina de tots era finalitzada, i l’esclat d’alegria posterior, la feia sentir molt contenta i satisfeta. 

–Jannet, amunt!– La Jannet era la seva millor amiga dins de la colla. Bé, ho era a tot arreu. S’havien conegut a la colla, i de seguida havien jugat i rigut juntes, i com que vivien al mateix barri, es veien molt sovint. Tenien gairebé la mateixa edat, però la Jannet encara no havia començat a créixer com ella i per això feia d’acotxadora, tot i que ja estava assajant d’enxaneta. Deixava la tasca de fer l’aleta en molt bones mans, la Jannet ho feia tant bé com ella.

­­–Va Laura, amunt! Ara et toca tu, que la Janet ja està arribant a terços– Ara era el moment: força als braços i empenta per pujar! La boira era molt espessa, els dosos només s’intuïen.  Va travessar el rengle, una fila de gent forta, ben enganxats pit contra esquena, agafant-se pels canells o pels colzes, el seu rostre reflectia la seriositat pròpia del que està concentrat. Va començar a pujar, es va agafar als pantalons d’un dels terços, i va prendre embranzida per pujar, li va semblar que s’havia passat amb el primer impuls, sort que els segons eren forts i estables, i estaven recolzats per una bona pinya. A partir de terços aniria més fina.  Va estar temptada de mirar a baix, però aquell dia tenia moltes ganes d’arribar a dalt i fer-ho molt bé. Així que va recordar el que li deia el cap de canalla –mira sempre amunt!– I així ho va fer, ja estava dosos... les tres passes... A vegades li costava molt de fer, ja que no trobava lloc on posar el peu, i el castell es movia. Però avui tot sortia bé, i el castell estava molt estable. De seguida va estar damunt de la Jannet, va fer l’aleta i va somriure, tot i que no sabia qui la podia veure, ja que la boira havia espessit tant que no es veia res.

Les gralles i els timbals no sabien quan havien de fer el toc d’aleta, ja que no es veia res, ho van fer per intuïció, i van canviar de ritme per descarregar-lo. La Jannet va sentir com s’alliberava del pes de la Laura, i va començar a baixar, el mateix van fer els dosos, les quartes, els  terços i la resta del castell. Els encarregats de la canalla van recollir la Jannet i els dosos, i mentre tothom celebrava que s’havia descarregat el castell, van reunir als més petits a l’interior de l’Ajuntament com tantes vegades. Però...  on era la Laura?

La van començar a buscar per la plaça, però no es veia gran cosa, i,  tot i que, per moments,  la boira semblava aclarir-se, no la van trobar.  Se sentia molta remor, els del tronc no recordaven haver-la vist, ni sentit baixar. Els dosos, uns bessons, van dir alhora, i al uníson,  que per ells no havia passat de baixada, cadascun es pensava que havia baixat per l’altre. La mare de la Laura estava nerviosa, però s’ho contenia per no preocupar a la resta de la canalla. Ningú recordava haver-la vist baixar. On s’havia ficat la Laura? Com havia baixat del castell?

O potser no havia baixat? La Jannet va pensar que s’havia quedat dalt del núvol. De fet, la boira no és més que un núvol que ha baixat a ran de terra.  El cap de colla va pensar una altra cosa, que la Laura s’havia quedat enganxada en algun altre lloc, potser havien fet el castell massa a prop de l’edifici.

Com que no hi havia manera de trobar la Laura, van decidir fer un pilar, en que la Jannet seria l’enxaneta per que fes un cop d’ull amb la intenció de veure on s’havia quedat. Ràpidament van preparar el peu i la pinya. Tothom sabia on havia d’anar, i que havia de fer. Tothom estava molt concentrat doncs calia trobar la Laura el més aviat possible.  El pilar era el més consolidat i expert que tenien, podien fer un pilar de cinc sense pensar-s’ho gaire. I així ho van fer. Ben aviat li va tocar pujar a la Jannet, les ganes de trobar a la seva millor amiga, van fer que pugés més fi i ràpid que mai. La boira tornava a ser espessa. Un cop es va enfilar del tot, i estava damunt d’un dels bessons. Eren tan iguals que mai no els distingia. No va fer l’aleta, més aviat intentava escampar la boira per tractar de trobar a la seva amiga.  Va sentir com una lleu carícia sobre la seva pell.

En Joan, que era el bessó que havia pujat al pilar, va sentir com se li escapaven les cames de la Jannet, mig es va desequilibrar, però el van subjectar prou bé, i va poder baixar sense cap problema. Això si, va baixar exaltat, cridava que s’havien endut la Jannet, que l’havien raptada des de dalt. Potser uns extraterrestres que havien aprofitat la espessa boira per segrestar-la. Ell anava cridant que l’havien “abuït” referint-se que l’havien abduït.  El cap de canalla sabia que a en Joan i a en Jaume, que era l’altre bessó, els hi agradava massa llegir còmics de ciència ficció.  Calia trobar una explicació més ajustada a la realitat.

De sobte es va sentir com el vent començava a bufar, poc a poc s’anaven distingint les coses i també la gent.  Un cop de vent, un xic més fort es va emportar la resta de la boira, i tot es va acabar de fer clar. El sol, ara lluïa amb força i somrient,  i va il·luminar les façanes de la plaça. L’escalforeta era agradable en aquella tardor massa freda. Els edificis es van fer presents, la plaça era preciosa, porticada. I l’ajuntament tenia una balconada que impactava, i allà, al balcó de l’ajuntament, la gent aplaudia, i entremig, dos caparrons amb casc i camisa blau cel, somreien i saltaven. Eren la Laura i la Jannet. No havien desaparegut, estaven al balcó... Com hi havien anat a parar? Que havia passat?

Una possible explicació:

La Laura, quan era capdamunt del castell, estava tant concentrada que, en sentir que una tela l’acaronava, s’hi va agafar immediatament. Es va adonar però, que no era cap faixa. Per un moment havia pensat que estava fent el pilar final i que s’havia d’enfilar fins el balcó. Aquella tela, no era de color negre com una faixa, sinó que duia franges vermelles i grogues... S’havia penjat de la bandera... i a sota ja no hi tenia ningú, la Jannet i els dosos ja havien baixat, va cridar, però amb el soroll de la celebració per haver descarregat el castell, no la sentien. Només li quedava una solució, acabar d’enfilar-se fins al pal de la bandera, i baixar per aquest, el més segur és que estigues enganxat al balcó. I així va ser, de seguida que les autoritats i els castellers que hi havia al balcó la van entreveure, la van ajudar a incorporar-se al balcó.

No va passar massa estona que, d’entre la boira apareixia el cap de la Jannet, des del balcó no es veia el terra, ni la pinya, ni tan sols qui hi havia dessota de l’enxaneta, no se sabia si era un pilar o un castell. La boira s’espessia per moments. Així, que en veure la Janet, de seguida li van tirar la faixa, ella, que va veure el somriure de la seva amiga Laura, si va agafar com si fos un nàufrag rescatat.